Pilar Soler. Rebelde con causas

Gràcies Beatriz per les teues paraules tan entusiastes sobre el llibre i, sobretot, gràcies pel treball de difusió d’este acte que has fet sense que t’ho demanara. També a Emília Caballero que em va donar el sí per a estar hui en esta mesa sense haver de convéncer-la i que s’ha llegit el llibre i ha sabut entendre també entre línies. De Rosa només diré que la tinc al meu costat sempre que la necessite igual que ella em té a mi. I, per descomptat, agraïr a esta Seu de la Universitat d’Alacant i especialment a Josefina Bueno, la directora, que des del primer moment que li vaig parlar del llibre amb la proposta de presentar-lo ací em va donar totes les facilitats del món. I gràcies també a tots i a totes les que esteu reunides ací esta vesprada donant-nos el vostre temps i prestant la vostra atenció.

Pilar Soler estaria molt il.lusionada i orgullosa de veure el reconeixement públic que genera la seua vida, la seua història que com heu sentit al vídeo era molt conscient que la seua vida era una novel.la. I ho és, ara sí. Tampoc vull oblidar a tots els que han treballat per a fer que este acte públic es puga celebrar amb normalitat.

Bé, després de veure el vídeo i d’escoltar Emília Caballero i Rosa Solbes poc queda per dir però, crec que no obstant això, alguna cosa més sí que puc afegir tenint en compte que Pilar va nàixer i va viure a València i a França i, per tant, molts i moltes dels que esteu ací no la vàreu conéixer, encara que potser heu sentit a parlar d’ella, especialment les dones, com una feminista molt lluitadora dels drets de les dones, de caràcter fort, poc amiga de falòrnies i molt intransigent amb la injustícia, la desigualtat i la lluita política del poder pel poder. Però per als que no la coneguéreu, diré que Pilar era ambivalent: era forta i era suau al mateix temps, odiava la situació de les dones sotmeses per la violència de gènere però donava la vida per ajudar-les, amava tendrament la seua filla però hagué d’abandonar-la, primer per a salvar-la de la presó i de la mort i més tard per la seua incorporació a la política de la clandestinitat. Admirava moltíssim les dones sufragistes a les quals no es cansava d’estudiar i de rellegir les seues gestes i, com aquelles dones admirables, Pilar va estar activa fins vora els 90 anys. I quan dic activa vull dir que acudia a les manifestacions del 8 de març i del 25 de novembre, que feia guàrdia, fins i tot amb el bastonet en els últims anys, davant de la Casa de les Dones perquè no la tancaren, i que podieu trobar-la en tots els actes reivindicatius que s’organitzaven.

Ella va patir una experiència molt amarga a Alacant, concretament al port, ací al costat. Va ser durant els últims dies tràgics de la guerra, en abril del 39, quan ja estava tot perdut. Ella amb sa mare i una amiga activista van arribar al port d’Alacant des d’on, els varen dir, esperaven que entraren vaixells per a emportar-se-les totes a l’estranger. I en el port va quedar engabiada duran tres dies sense que poguera rescatar-les cap vaixell, una multitud d’unes 20.000 persones que van estar sense menjar, ni beure, ni disposar de servicis mínims. Ella que estava embarassada va aguantar eixos tres dies en peu, donant ànims a tots els que els perdien, fins i tot, al seu marit. Del port va eixir caminant entre una fila d’italians i moros que les insultaven després de furtar-los tot el que portaven i la van enviar al camp de les dones. Com el seu home no va anar a per ella i la va abandonar, la van traslladar amb altres dones i els seus fills a un cinema on va estar tres dies més, en unes condicions inhumanes com podeu imaginar. I després les van portar a la platja on van passar tres dies més a la intempèrie passant fred per la nit i calor a la solana tot el dia. I com era la Setmana Santa les autoritats franquistes les van obligar a fer processons per l’arena, a resar el rosari i el viacrucis. I passats eixos dies les van portar a l’estació i en un tren de mercaderies les van enviar, com si foren borregos, a València. Una aventura que va començar malament però que va acabar pitjor encara perquè en arribar a València les tres dones van acabar a la presó.

Bé. I que puc dir-vos del llibre? Que va començar a gestar-se, com explique en la dedicatòria, per indicació de Rosa Solbes en 1998 i que ix ara a la llum en 2013. Si és veritat això que diuen que escriure un llibre és com parir un fill, este m’ha costat de parir 15 anys. Una barbaritat! I pot ser per això i perquè ha nascut quan ja Pilar no està entre nosaltres és pel que he cregut necessari donar l’explicació que raone en el preàmbul del llibre i que en resum es deu a una cadena interminable de complicacions, personals i intransferibles unes i altres alienes a la meua voluntat. Però encara que totes estes pareixien confabular-se perquè es retardara el projecte, finalment va guanyar l’obstinació de no donar mai la partida per perduda. I fent meua la frase suposadament shakesperiana: “Bé està el que bé acaba”, crec sense falsa humilitat que esta empresa ha conclòs moderadament bé la seua primera etapa de viatge i ara li espera fer el camí de buscar amics i amigues, aliats, admiradores i, en definitiva, el que vol aconseguir és la vostra acceptació.

I unes paraules sobre la nostra biografiada que no era ni una intel-lectual ni una teòrica sinó una activista política incansable i una rebel amb causes justes: la causa legal republicana, la causa del bon govern comunista-socialista i la causa de la igualtat –i la  diversitat- feministes. I a la defensa d’eixes causes va dedicar la seua vida. Una vida poc convencional i plena de riscos i patiments a la qual, estime, li corresponia una narració biogràfica allunyada de l’ortodòxia clàssica. Per això esta biografia no comença amb el seu naixement, sinó amb el moment pot ser més dramàtic de la seua vida que va ser el fet de parir la seua filla en la presó sense assistència mèdica ni sanitària ni una higiene mínima; ni tampoc este llibre conclou amb la seua  mort. Acaba amb un altre succés que finalment no es va produir: la fugida de la presó. Tampoc esta biografía ha volgut ser el típic “llibrot”, gros i dens, que només pot llegir un especialista o un acadèmic. Sempre he volgut que el llibre es llegira com una novel-la fàcil i lleugera encara que amb algun efecte implosiu retardat i que tinguera una bona dosi de crítica per a invitar a la reflexió de les circumstàncies de la trama que es van produir durant la II República, la guerra civil, el franquisme i la transició democràtica. I reflexió també sobre la comprensió interna de la protagonista, és a dir, com Pilar va viure els fets i com afectaren la seua vida. I si amb tot aixó he aconseguit que alguns mites –menuts o grans– queden enderrocats, molt millor.

Per tant, en compte d’oferir el relat únic de la vida de Pilar Soler he preferit acostar-me a ella aplicant mirades des de diversos punts de vista:  I així la primera part del llibre és el relat novel-lat escrit segons com l’he escoltada i reescrita jo, amb el que sabia directament de tots els anys que la vaig tractar; del que em va contar i li vaig gravar; i del que jo vaig poder descobrir. En la segona part apareixen els textos escrits per ella en els quals conta com ella es veu a si mateixa, com conta la seua vida i la de la seua germana Angelita i com explica les seues decisions i els seus objectius. I, per últim, la tercera part recull, a través de diverses entrevistes periodístiques, la mirada dels seus familiars, de les amigues i camarades i altres que l’han coneguda i tractada.

Torne a Pilar que era extremadament pudorosa. No parlava mai dels seus sentiments, no expressava els seus afectes, era molt gelosa de la seua intimitat. Això suposava un handicap per a mi. Perquè eixe aïllament seu em va intimidar prou. Em va obligar a ser extremadament prudent, qualitat esta molt poc útil per a fer el treball de desvelar coses ocultes i fer parlar la gent. El cas és que em vaig sentir obligada a no fer-li mai preguntes directes sobre la seua vida sentimental per a no irritar el caràcter tan reservat que tenia. Jo sabia que em jugava una negativa absoluta seua i el final de la partida. Ella em va confessar un dia que un escriptor molt conegut havia anat a veure-la a casa. Volia fer-li una entrevista per a un llibre sobre el partit comunista que anava a publicar. I quan lescriptor li va preguntar obertament per la seua relació personal amb un personatge públic, ella es va tancar en banda i es va negar a parlar de res més. I el va despedir sense contemplacions o, almenys, això em va dir ella. Així que allò em va paréixer una advertència i em vaig assegurar que no em passara una cosa pareguda a mi.

Per tant, he de confessar-vos que mai em va contar cap intimitat ni vam parlar en cap moment amb la típica desinhibició que utilitzen les dones quan parlen de les seues coses. Només em va donar a entendre, com de passada, determinades relacions amb els homes de la seua vida. Ja coneixeu la dita “a bon entenedor… sobren les paraules”. Va ser una mena d’“entente cordiale”. També és cert que en les nostres llargues sessions gravades mai vam estar a soles perquè sempre estava amb  nosaltres Antonino, la seua parella, assentat en un silló. Ell no va intervindre mai ni va interrompre les nostres converses però la seua presència era un fet que a mi m’afectava i que inclinava més encara la balança en favor de la contenció expressiva. No es estrany que més d’una persona m’haja confessat la seua sorpresa en comprovar com “esta senyora tan major i discreta que a penes intervenia en les reunions del Comité Central del Partit Comunista del País Valencià” tenia una vida tan pertorbadora i novel.lesca”. La veritat és que la vida de Pilar Soler amaga moltes sorpreses i més d’un misteri.

Només en una ocasió vaig veure a Pilar realment emocionada. Va ser en la festa que les organitzacions de dones li vam preparar en Hotel Reina Victòria de València, el 8 de març de 1988. En el moment de la lectura de les adhesions i dels telegrames enviats es va fer el silenci. Rosa Solbes, que era la mestra de la cerimònia, anava llegint un a un els textos i quan va llegir el que anava signat per Pasionaria la gent es va alçar en un aplaudiment i Pilar es va quedar de pedra i blanca con la paret. Dies després li va escriure una carta a Dolores, amb data del 9 de abril de 1988, en la qual li explicava que la lectura del telegrama va ser un dels moments més emocionants de la seua vida i li oferia la seua admiració amb molta generositat. Jo he mecanografiat un parell de paràgrafs perquè la lletra de Pilar és un poc enrevessada. Però diu així: “Después de tantos años de lucha, recogí ese día el testimonio vivo del respeto hacia nosotras, formadas en una escuela que estuvo impregnada desde sus comienzos de tu fuerza de mujer luchadora.

Puedes estar segura, sinceramente te lo digo Dolores, que el resultado que allí obtuve va para ti que eres mi maestra revolucionaria”. O siga, que el seu homenatge és lliurat sense reserves a la seua admirada Dolores. I  en este vull destapar un xicotet secret que tampoc no està en el llibre perquè són moltes les dones que m’han preguntat perquè no li hem donat cap importància ni difusió a l’enviament d’aquest telegrama que tant va commocionar Pilar i les que estàvem amb ella.

Ara ja es pot dir que eixe telegrama va ser “preparat, confeccionat i escrit” per dos amigues que sabien la il-lusió amb què Pilar el rebria i la seua satisfacció pel merescut reconeixement que suposava. Però, l’endemà les mateixes amigues que s’havien  confabulat per a portar endavant la iniciativa telefonaren, molt nervioses, a Pasionaria. Tenien por que es descobrira la història perquè sabien que Pilar anava a escriure una carta a Pasionaria agraïnt-li el telegrama. Bé. Van parlar amb la seua secretària, Irene Falcón, i li contaren el que havien fet. I la secretaria d’Ibárruri va contestar immediatament que havien fet molt bé, que Dolores hauria enviat el telegrama si haguera sabut que anava a celebrar-se l’homenatge a Pilar i que ho podien donar com un fet cert. I les dos dones descansaren i es tranquil.litzaren. I ara ja ho sabeu.

Però tornant al llibre que hui presentem: No sé si a Pilar li agradaria o si me l’haguera discutit. Jo estava preparada per a les dos possibilitats perquè tenia tot el dret del món  d’acceptar-lo o de discrepar. És molt possible que haguera optat per ambdós disjuntives alhora. I encara que no podem saber-ho amb seguretat, jo vull pensar, perquè la coneixia bé, que estaria parcialment i secretament contenta i satisfeta perquè, per fí, podem compartir totes i tots la seua complicada vida i hui podem celebrar juntes la indomable voluntat seua de lluitar per la superació humana.

Alacant, 13 de novembre de 2013.