Rosa Solbes habla de Pilar Soler

Gràcies a Emília, que ha deixat escrites en aquestes pàgines apreciacions, com sempre massa generoses, sobre el meu paper en el llibre que tenim ara l’honor de presentar. Després m’explique.

Gràcies a la Universitat d’Alacant, a la Seu, Josefina, Emília i Beatriz i, lògicament, al Servei de Publicacions de la Universitat de València, que ha entés l’interés i la importància d’editar l’obra, malgrat els anys de tribulació econòmica que patim.

Gràcies, és clar, a les amigues i amics que, a més d’acompanyar  l’autora i regalar-nos el seu temps i la seua amable atenció, també demostren amb la seua presència que Pilar, i tot el que ha significat per a les dones valencianes i per a l’esquerra, no ha estat oblidada. Ja m’imagine que per a molts de vosaltres ara i ací, a Alacant, més que un record, serà un descobriment, m’atreviria a afirmar que important. Un descobriment d’una dona que en els darrers temps ha significat molt a València, el que demostra una vegada més que el nostre és un país invertebrat en el qual nord, centre, sud, ciutats i comarques vivim d’esquenes si més no enfrontats, per absurdes rivalitats que s’han inventat justament per a això: per tal de dividir-nos. Estic segura que allà dalt, a València o a Castelló, també moltes persones ignoren les coses meritòries que es fan a Alacant. En l’era de les tecnologies de la comunicació encara estem molt a part.

Ara, durant un minut em prenc la llicència, i amb el permís de l’autora, de no parlar del llibre, sinó d’un mitjà que tenia com a missió precisament eixa vertebració, servir de plaça major i punt de trobada, de manera que el poble valencià es parlara a si mateix, es coneguera, debatera… És la Radiotevisió Valenciana que acaben de sentenciar a mort amb una maniobra absolutista. Direu, amb raó, que qui ara defensa la supervivència som la mateixa gent que fins fa poc la criticàvem. Però és que també sabem que tancar ara com vol el PP és injust i catastròfic, el penúltim fracàs d’una societat enganyada, passiva, estafada. I que serà molt difícil tornar a obrir. El documental  amb el qual heu començat a descobrir Pilar Soler ha estat possible perquè dos televisions públiques, RTVV i RTVE, es molestaren en el seu moment en seguir-la i entrevistar-la (encara que no tant com es mereixia), en guardar aquell material, i en cedir-lo, així com els seus mitjans d’edició, en el moment en què ella va morir i començaren a organitzar-li homenatges. Voleu dir que les “TDT party” o les cadenes de les “mama chicho” hauran de fer una cosa pareguda a partir d’ara, quan es queden a soles com a oferta televisiva?

Torne al llibre.
Com deia, el meu paper no ha estat més que el de suggeridora, instigadora que dirien en termes penals. No sé si tindrà un mèrit, gran o xicotet, el fet d’haver llançat la idea en uns moments en què podíem sospitar que la flama de Pilar Soler s’apagaria sense deixar empremta escrita. Ja m’hauria agradat, sí, ser més activa en aquesta tasca necessària, però anava jo afaenada per les entrevistes amb Matilde Salvador destinades al primer volum que Tàndem de la Memòria dedicava a una dona. Dues “donasses” alhora podia ser massa, i a més Emília aportava un coneixement i unes afinitats amb Pilar prou superiors, que la feien molt més adequada primer per a ser ben rebuda… i després per a no morir en l’intent. Que per molt amistosa que fóra la relació, era un joc de tossuderia contra tossuderia. A aquestes dones era necessari convéncer-les que les seues vides mereixien ser contades.

No crec que resulte estranya la nostra volença per aquestes persones, per conéixer-les, escorcollar en el seu passat, aprofitar el seu present. Són de la generació de les nostres mares, d’aquelles que no feren més que perdre la guerra, encara que algunes ingènues, només per estar més a la dreta, s’enganyaren pensant que l’havien guanyada.

El que és clar és que comunistes, feministes, valencianistes, republicanes, guerrilleres…van ser doblement castigades i doblement oblidades: per antifranquistes i per dones. Més tard, començaren a tornar dels exilis exterior o interior. I entre els anys 70 i principis del 80 les anàrem descobrint a poc a poc: fortes, intel-ligents, presumides i llestes com la fam. Com no havíem de fixar-nos en aquelles mestres, abans que fóra massa tard? Per a qualsevol periodista amb una mínima tirada documentalista i una  certa visió de gènere, aquesta colla (de les que Matilde Salvador anomenava “jubilades correntones”) suposava tot un món per explorar, un enlluernament des de la nostra induïda desmemòria històrica.

A algunes hem tingut el privilegi de tractar-les de prop, de compartir activismes, d’entrevistar-les i constatar que cap d’elles s’havia penedit del camí que triaren, malgrat les enormes dificultats, els molts sacrificis personals i familiars que els havia comportat l’opció més incòmoda. En la primera part del segle XX no estava ni gens ni mica clar que els homes, tampoc els progressistes, entengueren i acceptaren el compromís polític i social de les seues companyes. Imagineu el xoc de personalitats que es podia produir entre per exemple un Gonçal Castelló (en el cas de Pilar) o un Josep Renau, en el de Manuela Ballester. Ni què dir del periodista Azzati, el famós però oficialment desconegut pare de Pilar, que en assumptes de responsabilitat familiar anava tant a la seua…

Tornant al llibre, he de dir que ens parla d’una dona valenta… amb valentia. Perquè no s’amaguen els desencontres personals que formen part fonamental de la història de Pilar Soler. Ella també podia ser consecutivament, o alhora, encantadora i reganyosa. Dura i tendra. No hi ha intocables, en el text d’Emília, que ha triat barrejar el gènere memorialístic apassionat (filtrat per la periodista, amb un relat que igual es formula en primera com en tercera persona) amb entrevistes clàssiques, inèdites o ja publicades, pròpies i alguna aliena, rematades per una cronologia vital. I que sovint respecta la parla col-loquial, així com la llengua en què han sigut les converses, excepte en el cas del francés, per raons òbvies de facilitar-ne la comprensió. El trilingüisme de Fabra encara no ha arribat a este punt, i tampoc no passa per París, eixa antigor.

Trobareu, pot ser, alguns xicotets buits en la memòria quan és invocada, alguna contradicció sense més importància. Perquè dates i dades es difuminen amb el pas del temps, per la llargària i intensitat d’una vida com la de Pilar. En ocasions, el record es fa incert en els detalls, encara que es queda intacte en allò que és essencial.

Com sempre passa en contar la vida d’alguna persona, uns certs comentaris o punts de vista arreplegats corren el perill de ferir sensibilitats de la gent més sensible. Però podeu tindre la seguretat que si estan és perquè són una part important d’una història que no ha de ser maquillada ni mutilada… I qui és ningú ni ninguna per censurar post mortem Pilar Soler, que no es deixava fer callar en vida ni pel feixisme, el nazisme, l’estalinisme o el masclisme?

Gràcies, Emília, per aquest treball que és un regal. Gràcies a totes i a tots.